És una de les constatacions més tristes dels darrers anys, dels darrers mesos, dels darrers dies: el silenci. Els tan esperats intel·lectuals espanyols no han dit ni piu. La quietud és total, si algú digués alguna cosa en favor de Catalunya, qualsevol cosa, les seves paraules reverberarien pertot arreu durant setmanes.

 No, ni escriptors, ni filòsofs, ni els artistes que es van manifestar contra totes les guerres que es fan i es desfan. Cap cantant, cap compositor, cap director de cinema... Hem hagut d’esperar que Vicente del Bosque digués que les decisions sobre Catalunya les han de prendre els catalans.

Ho veuen fins i tot els que apel·laven a la pedagogia, conscients que explicar-se no serveix gaire de res. El silenci és ubic, total, transversal, penós. Les proves ens demostren que ningú no vol escoltar, que els ponts estan trencats i que, arribat el dia que potser es vulguin reconstruir, el riu s’haurà tornat massa ample i perillós. Quants articles s’han escrit demanant que algú a Espanya aixequés la mà? Tret de l’entrenador Del Bosque, és clar. Més que la sensació, tenim la prova que a l’altre costat no hi ha ningú, i el pitjor és que l’única explicació que se m’acut és que a Espanya hi ha por. Després de tants anys, a Espanya ha tornat a triomfar la por i ningú no badarà boca.

Construir ponts... La pregunta ara ja no és si s’està disposat a esforçar-s’hi, la pregunta ara és si paga la pena, perquè a molts l’únic que ens fa por és la por dels altres. Per molts anys, Vicente del Bosque. L’hauríem de fitxar per ser el proper seleccionador català.